"The Personal is Political"
Carol Hanisch
No us podeu imaginar la d’estona que porto davant del teclat sense saber ben bé què vull dir: és un tema que m’importa cada cop més i vull mirar d’escriure una mena de declaració d’intencions, una introducció a les idees i els sentiments que m’han portat a interessar-me per la empatia i l’altruisme, mirant d’interconnectar un bon grapat de petits universos aparentment independents.
Fruit de diverses experiències i reflexions he arribat a pensar que el món és millorable: menys competició i individualisme, més cooperació i altruisme. Un cop que aquesta sensació es va anar apropiant de mi, la següent pregunta, lenta però inexorablement, es va anar formulant gairebé sola: i què vull fer, jo? Combinar el que em fa feliç amb el que cregui que pot donar un cop de mà a la resta. La resta és quelcom ampli que aspiro a eixamplar encara més, inclou col·lectius i ideologies de diversa mena que aniré explorant a la vida i en aquesta secció.
Aquesta experiència crec que m’ajudarà a pensar, sentir i actuar d’una forma més ètica, permetent-me visualitzar, apropar-me a i/o posar en pràctica alteritats que fàcilment poden passar desapercebudes. Per a tal efecte em caldrà revisar àmbits de la vida prèviament solidificats, qüestionar-me. És increïble, crec, la de coses que fem perquè les fan els nostres referents culturals i/o perquè portem molt de temps fent-les, sense haver-nos plantejat si aquesta és la manera de fer les coses que realment desitgem. I si molts cops no comprenem les alternatives o les menyspreem perquè els discursos dominants —i nosaltres, que tan bé sabem donar-los-hi vida, oblidem sovint que el discurs dominant no deixa d’ésser un discurs— sempre tenen a la punta de la llengua un bon grapat de crítiques per desencoratjar els qui volen apropar-se a discursos alternatius? Entenc, també, que aquest exercici és titànic, que em puc centrar en deu temes i n’estaré ignorant quaranta-dos, però aquest no em sembla un motiu per tirar la tovallola abans de començar.
A més de revisar àmbits de la vida que tenia còmodament solidificats també pretenc donar veu pública a aquestes revisions, a aquests descobriments. Aquest bloc, en aquest sentit, serà un mitjà ideal. I aquest gest és tant una acció com una reacció, doncs penso que molts de nosaltres vivim la vida —i jo el primer— privilegiant l’àmbit privat de la mateixa molt per damunt del públic. I hi ha tants assumptes públics que reclamen la nostra atenció i el nostre posicionament...! Aquí he de dir que hi ha quelcom fonamental que m’ha costat molts anys, lectures i experiències veure: que per desgràcia, no posicionar-se ja és una posició, sovint una posició a favor de l’status quo: si quelcom no ens agrada, no fer res no ho canviarà pas. I això que s’aplica de manera tan clara a la nostra vida privada també s’aplica, tot i que potser d’una forma més indirecta i confosa, a la vida pública. Bona part de la meva vida dient-me que estic en contra de la guerra, de la injustícia, de la desigualtat abismal, però abismal era també la inacció i el desinterès que buidava aquestes creences. Porto molts anys no posicionant-me, no mullar-se és d’allò més còmode, però he decidit que ja va sent hora d’assumir algunes de les responsabilitats que sento que tinc com a habitant d’aquest planeta. Que em desagrada no tindre una opinió respecte temes que penso que són del meu interès —i el meu interès inclou afers cada cop més aparentment llunyans a la meva persona—. Per tant, tard o d’hora havia de començar a fer el que representa aquesta secció: investigar, llegir, parlar, moure’m.
(Abans d'acomiadar-me d'aquest escrit volia dir-vos que, revisant-lo dos mesos després del primer cop que el vaig pseudoescriure, me n'adono que haig de fer notar un petit gran matís. He conegut unes quantes dones que comparteixen les meves inquietuds i amb les quals estic aprenent moltíssim, les meves fonts ja no es limiten a internet i em sento càlidament acompanyat en aquest viatge interior i exterior que ingènuament creia que em singularitzava.)
Serà tota una aventura!
